La primera difusió del terrorisme com a forma de por civil generalitzada
(Curs de Doctorat 2006-2008. Comunicació Pública. Violència i Mitjans de Comunicació impartit per Dra. Montse Quesada.)
Enguany es complirà el vintè aniversari de l’atemptat més sagnant de la banda terrorista ETA. El 19 de juny de 1987, ETA feia esclatar un cotxe bomba al supermercat Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona. Els responsables de l’empresa van declarar durant la instrucció del sumari que en aquell moment podia haver 1.500 persones dins l’establiment; en van assassinar a 21 i ferir-ne 46 més. Era la primera massacre[1] que ETA cometia contra civils —doncs fins aleshores es tenia el convenciment que la banda terrorista només atemptava contra les forces de seguretat de l’estat i representats polítics i administratius estatals— i, a més, de forma extensiva sobre una massa civil.
Aquests dos trets —contra població civil i el caràcter extensiu— van permetre explicar a mitjans de comunicació i argumentar a portaveus polítics que l’atemptat d’Hipercor era un “salt qualitatiu cap al terrorisme indiscriminat”[2]. La difusió de missatges que recollien aquests tipus de contingut va contribuir a construir i difondre una redefinició, entesa com a nova definició social, del què significava ETA i de què s’entenia per terrorisme entre la ciutadania.
Les noves atribucions, modificaven l’anterior percepció social, entre d’altres, dels següents aspectes: el de la gradació del valor restringit ↔ indiscriminat, el del terrorisme de la banda armada com a delinqüència comuna, o el de l’argumentari polític nacionalista.
Aquestes consideracions són el punt de partida que pretenc emprar per exposar, en les properes planes, una proposta acadèmica per investigar la difusió de: (a) el significat de la violència indiscriminada, (b) el de la banda terrorista ETA i (c) la victimologia de la violència terrorista, mitjançant l’estudi de com es va mostrar als mitjans de comunicació la barbàrie de l’atemptat al centre comercial Hipercor de Barcelona.
Enfoco aquesta recerca com un estudi de cas[3] abordat mitjançant l’anàlisi de continguts qualitatiu de documents publicats a la premsa escrita i dels difosos a través dels mitjans audiovisuals. He optat per recórrer a l’anàlisi de contingut qualitatiu de documents periodístics[4] amb la finalitat de fer emergir[5] els significats socials per a la definició de la violència terrorista i els rols dels diferents actors implicats en el conflicte.
19 de juny de 1987. La crònica dels fets
Quan esclata l’explosiu que Domingo Troitiño i Rafael Caride havien instal·lat a un Ford Fiesta estacionat a la primera planta de l’aparcament d’Hipercor el dia 19 de juny de
Recordo aquell dia de forma molt similar a com recordo el 17 d'octubre de 1986, la tarda en que Joan Antonio Samaranch va pronunciar aquell “ À la ville du...”. La similitud que intento interpretar en el record infantil radica en el fet que les dues notícies van marcar aquells nens de 8 ó 9 anys que potser, en aquell moment, no entenien res. La seva percepció potser no anava més enllà de notar cert nerviosisme en un moment en que l’actualitat canviava el significat de les convencions i els significats socials vigent fins aquell moment.
Els fets d’aquell dia ―segons la narració sorgida de la investigació d’Antoni Batista[6]― els podem explicar en aquest ordre, apuntant un referent contextual de tipus noticiós que prendrem com a punt de partida:
| Hora | Fets |
| 12/06/1987 | El Comando Barcelona fa explotar per set punts una canonada d’hidrocarburs al polígon petroquímic Francolí (Tarragona). No hi ha víctimes. Una cortina de fum negre és el teló de fons que espanta a tots els tarragonins. Sensació de por i vulnerabilitat perquè tenien molt recent el record d’una situació d’alerta màxima ocorreguda poc abans a la central nuclear Vandellòs I. |
| 19/06/1987 | |
| Matí_1 | Els dos autors materials de l’atemptat d’Hipercor, Domingo Troitiño i Rafael Caride[7], visiten el supermercat de |
| Matí_2 | Domingo Troitiño i Rafael Caride preparen en un apartament de Castelldefels la càrrega explosiva: 27 quilos d’amonal combinat amb altres productes que sumen fins a 200 quilos de càrrega que s’instal·laran a un Ford Sierra. Generen el que els tècnics en explosius anomenen una bomba “tipus napalm” per la deflagració incendiària que provoca. |
| Matí_3 | Domingo Troitiño condueix el cotxe bomba i l’estaciona al primer pis de l’aparcament del supermercat. Rafael Caride l’espera a fora amb el cotxe que faran servir per fugir. |
| 15:12 h | Domingo Troitiño truca a |
| 15:15-17 h | Domingo Troitiño truca a la centraleta d’Hipercor. |
| 15:20 h | Comunicació entre els responsables interns d’Hipercor —Joan Lladó, director del centre, i Antonio Luque, cap de vendes— i els seus serveis privats de seguretat. |
| 15:20 h | Arribada de cotxe patrulla N-43 de la Guàrdia Urbana |
| 15:25 h | Domingo Troitiño truca a la centraleta del diari Avui. Des de l’Avui es trucarà al Mossos d’Esquadra, que contactaran després amb |
| 15:27-28 h | Arriben dues unitats de Arriben de la cafeteria d’Hipercor Joan Lladó, director del centre, i Antonio Luque, cap de vendes. |
| 15:31 h | (cronològicament) Inspecció a consigna d’una maleta sospitosa. Inspecció ocular a la zona de vendes pels agents de seguretat privada i el director del centre. Interrogatori a la telefonista que ha rebut la trucada. |
| 15:40–55 h | Negociació: s’assenyala la conveniència de fer un desallotjament de l’edifici i el director respon que el seu servei de seguretat ja ho està buscant. Com passa del termini donat per qui feia l’avís, pensa que és una amenaça falsa. La policia, finalment, hi està d’acord |
| 16:01 h | Durant tota l’estona han seguit entrant clients al centre comercial. El darrer segell de l’aparcament és marcat a les 16:01, set minuts abans que esclati la bomba. |
| 16:05 h | Una de les unitats de |
| 16:08 h | Moment de l’explosió. |
| | Desconcert. Cortina de fum per l’entrada a l’aparcament. |
| 16:10 h | Els primers en aparèixer són els Mossos d’Esquadra que es troben a Les unitats Z de la policia, que havien anat a fer d’inspecció ocular, senten la notificació de l’explosió per la ràdio. |
| | Arribada de les unitats de la policia i de les dotacions de bombers que realitzen, majoritàriament, tasques de salvament i després destinen les unitats a apagar l’incendi ocasionat pel tipus d’explosió. |
| 16:15 | Arribada d’un especialista en explosius de la policia. Es descarta la presència de cap altre artefacte. |
La mobilització de les redaccions dels mitjans de comunicació començava aquella mateixa tarda. Les edicions de dies següents els mitjans de comunicació van anar actualitzant les dades, generant peces informatives, articles, reportatges i textos opinatius.
El discurs dels mitjans
El dia següent a l’atemptat els diaris informaven de la responsabilització de l’atemptat, de les 15 víctimes mortal que ja s’havien produït, de la situació de les víctimes hospitalitzades, de les característiques de l’explosió i de la situació en que es trobava el centre comercial[8].
La narrativa emprada pels mitjans de comunicació durant les primeres hores, a nivell de fonts d’informació, van estar marcades per la incertesa, la poca solidesa de les dades i, això sí, per la força emotiva dels testimonis[9].
El terrorisme indiscriminat contra civils, per la connotació d’humanitat, pren unes característiques narratives ben diferents a com es narrava fins aleshores el terrorisme determinat contra objectius estatals, en termes de contingut, de creació d’acord i d’imatges informatives, que sovint freguen el sensacionalisme. (a) L’adjectivació, (b) l’espectacle de la mort i (c) el pes informatiu del testimoniatge emotiu són peces claus en la representació de la crisi de violència terrorista:
«Arran dels topoi o llocs comuns, [...] les notícies sobre terrorisme arriben als lectors amb els factors de crueltat molt ben puntualitzats, per tal d’incrementar el rebuig social com si en la inflació de la violència real i fictícia que ens amara, no fos la mort lliure d’adjectius prou tràgica per commoure’ns. Només amb aquest finalitat es pot explicar la pornografia del succés, més pròpia de a premsa sensacionalista o tabloide en evidenciar tot un ventall de circumstàncies que encareixen el crim, des de l’assassinat en presència d’algun familiar de la víctima, fins a la fogonada a boca de canó, la rematada, la mutilació o les seqüeles psicològiques cròniques.» (Batista, 1997, pàg. 130)
En relació a l’atribució d’adjectius qualificatius emprats en textos opinatius on, a priori segons l’ètica periodística, tenen cabuda les adjectivacions, repassem, a tall d’exemple, alguns significats que atorguen a ETA després de l‘atemptat d’Hipercor els diaris tant a editorials com a articles d’opinió:
Qui aporta significat | Abans d’Hipercor (significats implícits als textos produïts a posteriori): | Després d’Hipercor (citacions d’articles d’opinió i declaracions): |
| Avui (20/06/1978) | Terrorisme selectiu | Terrorisme indiscriminat, desaparició dels argument |
| Avui (23/06/1978) Joan Creixell | | “S’han convertit en terroristes perquè han actuat indiscriminadament » |
| El País (20/06/1978) | “la amenaza no se refiere ya sólo a determinados cuerpos de seguridad, a las Fuerzas Armadas…” | “la amenaza se refiere a toda la población”, “pirómanos a sueldo” (¿de quien?) |
| | | Terrorismo extensivo a toda la ciudadanía |
| ABC (22/06/1978) Alejandro Muñoz | “terrorismo selectivo” | “salto cualitativo: terrorismo indiscriminado” |
| Avui (22/06/1987) | Pressupòsits polítics o nacionalistes | Espiral de violència: éssers desequilibrats, malalts, asocials…” |
| El Periódico (21/06/1987) | | Asesinos, criminales, salvajes, bárbaros, dementes, canallas… |
| ABC (20/06/1978) | | No debe haber cabida democrática a aquellos partidos que “respaldan políticamente” a los terroristas |
A més, recollits de textos informatius os s’exposen declaracions de representants estats, fem el mateix anàlisi de dues declaracions:
| Qui aporta significat | Abans d’Hipercor (significats implícits als textos produïts a posteriori): | Després d’Hipercor (citacions d’articles d’opinió i declaracions): |
| José Barrionuevo (ABC) | “organización política o militar” | “banda de criminales” |
| Felipe Gonzàlez | | “Banda de asesinos, fanàticos, satánicos y totalitarios” |
Així doncs, si posem en comú la seqüència del fets relatats més amunt, i les característiques iconogràfiques i narratives de l’atemptat, podem hipotetitzar que sí que és cert que l’atemptat d’Hipercor genera un canvi en el significat d’ETA i terrorisme entre la societat espanyola.
Imatges amb major contingut emocional, notícies centrades en el patiment de les víctimes per l’escassetat d’informació o el contingut d’editorials ara comentat —que usen expressions com “banda de criminals”, “delinqüents”, “terroristes indiscriminats”— els mitjans de comunicació contribueixen a aquesta evolució de significats ja comentada en els següents termes:
Des del punt de vista polític per a la banda armada, en que una banda terrorista fundada amb motivacions polítiques converteix el terrorisme indiscriminat en un acte de comunicació. (Rodrigo, 1991).
Des del punt de vista de la instrumentalització de la violència, es tracta d’un viratge realitzat de la violència política a la delinqüència comuna.
Des del punt de vista mediàtic, canviarà també el paper del mitjans, entenent-los com a actor comunicatiu d’estratègies enfront del terrorisme. El paper dels mitjans no és neutral perquè no pot ser-ho, doncs la premsa és entesa com a eina de posicionament i com actor en el conflicte (Rodrigo, 1991; Batista, 1997).
Des del punt de vista perceptiu, augmentarà la sensació de risc social envers el terrorisme, un risc que fins l’atemptat d’Hipercor estava “restrigit” als representats polítics i a l’estament militar de l’estat. (Batista, 1997). Amb Hipercor es vira cap a la percepció que l’explicació del terrorisme d’ETA en termes d’ànsies nacionalistes independentistes o d’eologies polítiques d’extrema esquerra. Tant representants polítics com mitjans de comunicació apel·len, després de l’atemptat, a la delinqüència comuna.
En aquest sentit, el terrorisme serà percebut socialment, a partir del juny de 1987, des de l’òptica d’amenaça permanent i indiscriminada, generant la sensació d’incertesa prolongada, sentiment de pèrdua de control de la pròpia existència i debilitament de les expectatives de seguretat personal (d’acord amb els trets que per als shock post atacat terroristes indiscriminats que descriu ROJAS MARCOS, 1995).
Sobre aquest darrer terme hi tornarem més endavant. En el camp dels significats, els mitjans de comunicació també poder ser emprats pels participants en situacions de conflicte, tot i que sovint apareguin com a actors vinculats a expressions socials definides culturalment per altres actors. Els mitjans són participants significatiu en molts conflictes i els seus models de comportament característics deriven de les formes en que s’organitzen i dels rols que representen. (Arno, 1984)
Antres canvis de significat
Malgrat aquesta primera lectura que acabem d’exposar des de la perspectiva dels punts de vist, aquell 19 de juny de 1987 no només canviava el marc de significació de la violència terrorista. En relació als rols dels actors implicats en la confrontació, el (a) partit abertzale Herri Batasuna, entrava dins d’un nou marc de significació que inicia una carrera que portarà a la seva il·legalització l’any 2002; (b) les forces i cossos per a la seguretat de l’estat adoptaven un nou rol —de víctimes a salvadors— que començaria a donar els seus fruits aquell mateix any 1987 amb successives detencions de les cúpules de la banda armada; (c) els partits democràtics hauran de dissenyar noves estratègies d’actuació i comunicació del terrorisme i el nacionalisme basc i, igualment, (d) les empreses de l’estat havien de fer front a una altra forma d’amenaça, amb estratègies de comunicació de crisis, que fins aleshores no havien considerat.
La controvertida actuació d’uns i altres i la seva transmissió mitjançant diaris, televisions i emissores de ràdio, portaria, deu anys després a Antoni Batista a definir d’actuació “negligent[10]” la gestió que uns i altres van fer d’aquest atemptat.
Els significats del terrorisme
El terrorisme ha estat una constant durant tota la història, tot i que l’adveniment dels mitjans de comunicació de masses ha donat una nova dimensió a aquest fenomen.
Estrictament, hom defineix el terrorisme de les següents formes:
“Uso de la violencia, particularmente comisión de atentados, como instrumento político” MOLINER, María. Diccionario de uso del español
“Utilització de la violència en la lluita social i política” IEC. Diccionari de
“Ensemble des actes de violence qu'une organisation politique exécute dans le but de désorganiser la société existante et de créer un climat d'insécurité tel que la prise du pouvoir soit possible”, Dictionnaire de l’Académie française
“The systematic use of violence to create a general climate of fear in a population and thereby to bring about a particular political objective. Terrorism has been practiced by political organizations with both rightist and leftist objectives, by nationalistic and religious groups, by revolutionaries, and even by state institutions such as armies, intelligence services, and police” a l’Encyclopaedia Britannica.
D’aquestes definicions se n’extreuen dos llocs comuns on totes coincideixen:
en l’ús de la violència i
en la motivació política de l’acció terrorista.
A més, les definicions normatives francesa i anglesa defineixen el terrorisme com a:
la violència continuada, com un conjunt d’actes, amb sensació de continuïtat temporal, i hi afegeixen que
existeix la voluntat d’estendre un sentiment de por.
Únicament la definició anglesa recull alguna especificació sobre el motiu polític (confrontació ideològica esquerra-dreta, nacionalista o religiosa) i la possibilitat que els estats emprenguin activitats terroristes.
Posant en comú aquestes definicions i tenint molt present el context històric de l’atemptat d’Hipercor. Acceptem la definició proposada per Batista, (1997) en que intenta integrar la situació històrica viscuda a l’Espanya dels anys 80, en que es produeix l’atemptat d’Hipercor, juntament amb l’actuació dels mitjans de comunicació en el conflicte:
De moment, doncs, a partir d’aquests valors podem establir una definició que aplegui els elements genèricament acceptats del terrorisme com a ús de la violència per raons polítiques i que contempli a més aquestes aportacions originals, que anirem desentrellant successivament:
Perquè existeixi realment terrorisme, és a dir, extensió del terror, cal una extensió de la violència, que ha de depassar l’espai selectiu ―sinònim del militar― i arribar a l’indiscriminat ―sinònim de civil.
Perquè aquest terror in extenso sigui interioritzat com a tal, és a dir, perquè qualsevol ciutadà pugui sentir-se’n víctima potencial, cal la repercussió mediàtica.
Les raons polítiques del terrorisme són mediàticament deslegitimades per seus adversaris i per tant terrorisme se situa en el camps de la delinqüència comuna.
Des d’aquestes consideracions que atenen tant a la sintàctica com a la semàntica i a la pragmàtica, proposem una definició actual de terrorisme. El terrorisme és l’ús de la violència per motius polítics que afecta societats civils en guerres no declarades i que precisa del concurs dels mass media en una doble via de conflicte: des de l’àmbit terrorista, per assolir les seves fites psicològiques d’extensió de la por amb efectes desestabilitzadors; i des de l’àmbit de l’estat per deslegitimar-lo genèricament reduint-lo a l’àmbit de les delinqüència comuna.
Més concisament, el semiòleg Umberto Eco (El País, 14/II/1978) aportava la seva visió sobre el pes que els mitjans de comunicació tenen en la violència armada de caràcter massiu:
El terrorismo es un fenómeno de nuestra época, de la época de los medios de comunicación de masas. Si no hubiera medios masivos, no se producirían estos actos destinados a ser noticia.
Els mitjans i la creació de significats
Els processos de la producció periodístiques són peces essencials en la producció de significats. En aquest sentit, una de les línies d’investigació paral·leles que més interès poden tenir és com les rutines de producció informativa condicionen la producció de significats.
Ja hem comentat més amunt que la falta d’informació durant els moment posteriors a l’explosió del cotxe bomba a Hipercor van condicionar la informació per dirigir-la cap als llocs comuns de dramatisme i la crisi humana. Des d’aquest punt de vista, és més important la lògica de difusió dels mitjans de comunicació —tall de l’emissió, creació d’una graella de programació especial, destacament de corresponsals al lloc del sinistre per informar a peu de carrer, etc.— i el format —crònica en directe, remissió de les imatges inmediates, etc.—, que no pas els continguts, a l’hora de establir els significats socials (ALTHEIDE & SNOW, 1991; ALTHEIDE, 2002).
Estudis realitzats a Estats Units mostren com el format condiciona el significat. Segons Altehide (2002) el significat d’un missatge pot ser analitzat des de diferents perspectives, comprenent la interacció entre contingut, format, ritme, estil, així com en el context informatiu:
My thesis is that the mass media and popular culture entertainment formats have contributed to changing social expectations and everyday routines to promoting entertainment and fear. (David L. ALTEIDE, 2002)
Aquest és una perspectiva molt desenvolupada a Estats Units i molt poc aquí. D’acord amb aquesta perspectiva, els mitjans de comunicació contribuirien a crear una sensació de por que permetria emprendre determinades mesures de control social. Entendre els mitjans de comunicació com a difusors de la cultura de la por, convertits en un actor posicionat com a no neutre en el conflicte, és una de les formes d’aproximació que més m’interessen en el plantejament d’aquest estudi.
Sovint, aquesta transmissió de la cultura de la por es transmet directament, sense embuts:
[11]SPAIN FEARS BOMBING MAY HERALD AN INCREASE IN TERRORIST ATTACKS
NYT, June 23, 1987- A car-bombing in Barcelona that killed 17 people at a crowded supermarket has provoked expressions of anguish and outrage and concern over the future tactics of Basque separatist guerrillas.
Més enllà, dins l’àmbit de difusió del terror, de la por, existeix a Estats Units un bon grup d’investigadors que tracta d’explicar la por en termes de construcció de la realitat social[12]. En aquesta línia Altheide (2002) es plateja les avantatges econòmiques i els interessos polítics que pot haver-hi darrera les polítiques de difusió de la por. El plantejament realitzat parteix del fet que els continguts informatius han canviat de format per adequar-se a l’estètica de l’entreteniment (ALTHEIDE & SNOW, 1991), de l’espectacle i que, per tant, les fonts d’informació (i aquí es refereix, per exemple, a les oficines de policia dels Estats Units) s’han adaptat als formats per exposar les informacions de forma més susceptible a ser processades amb els nous codis de la narrativa audiovisual:
A great political scientist, Murray Edelman, argued that “crisis” are simply certain events that are defined in a certain way and promoted to serve the political interests of leader ―and, we could add, other interest groups― who will benefit from these definitions. He observes that “crisis” is oriented to a decisionsmaker’s audience ant to convince the audience to allow the leader to take decisive action (Edelman, 1971, 1985). Fear is used increasingly to define crises and to bump along those claims so that leaders can take political action, against “external enemies” or “internal enemies”. (Altheide, 2002, P. 12)
La perspectiva que prenen aquest grup d’investigadors abans citats, segons la qual els mitjans no només transmeten significats si no que condicionen la relació perceptiva que es té amb l’entorn mitjançant aquest cultura la por, fa que plategem la recerca prenent els mitjans de comunicació des de la triple perspectiva que proposa Batista per a l’anàlisi d’Hipercor:
com actors de la difusió de terror[13];
com difusors d’un doble impacte del terror dels atemptats (primer el criminal denotatiu i el segon es el polític connotatiu); i
com a actors de l’antiterrorisme, com a resposta deslegitimadora de la naturalesa política del terrorisme.
En resum, el terme terrorista, ETA i el rol de tots els actors implicats en el fenomen[14] ha variat substancialment en el context social i comunicatiu espanyol en el temps; les definicions i els rols canvien, en gran mesura, en determinats moments a raó dels fets que trenquen l’actualitat. Aquesta variació, possiblement, ha evolucionat cap a la sensació de por enfront la possibilitat de patir un atac terrorista indiscriminat. La forma en que han transmès la informació els mitjans ha estat clau per aquest evolució.
Construcció d’un model d’anàlisi
L’estudi platejat es proposa centrar-se en com els mitjans de comunicació contribueixen en transmetre aquests rols i aportar significat a determinats conceptes. Per tant, entendrem l’atemptat d’Hipercor com un estudi de cas.
Al voltant d’aquest mètode d’investigació s’ha afirmat que és una forma d’aproximació a la realitat. Lawrence (1953) va definir l’estudi de casos com un “tros de realiat [que] és l’àncora en els vols acadèmics de l’especulació”[15]. Scharman explica que la aproximació a l’objecte mitjançant l’estudi de casos “organitza els detalls de la vida a la recerca de patrons”[16]. Yin (1984) va explicitar que “l’estudi de casos és un incís empíric que: investiga un fenomen contemporani dins del context de la vida real; quan els límits entre el fenomen i el context no són clarament evidents; i per això s’empren varies fonts d’evidències”[17].
Justifiquem així la investigació de l’atemptat d’Hipercor com l’estudi d’un cas.
Aquest investigació es realitzarà mitjançant l’aplicació de l’anàlisi de contingut qualitatiu, de tipus etnogràfic (Altheide 1996), en que l’investigador interacciona amb el document analitzat. En comparació (Taula 1) amb l’anàlisi de contingut tradicional, aquest forma d’aproximació permet fer emergir els significats i genera un altre tipus de resultat enfront el tradicional anàlisi de contingut quantitatiu:
Font: Altheide (1987)
Mitjançant l’anàlisi de contingut etnogràfic, pretenem: a) localitzar significats simbòlics en el context; b) percebre el procés de la seva creació i la seva influència en les definicions socials, i c) permetre’ns detectar els significats emergents. Per això, d’acord, amb el protocol proposat per Altheide (1996), la proposta és seguir les dotze passes assenyalades per a l’anàlisi de reportatges i informacions:
Establir un problema específic per a la investigació
“investigar la difusió del significat de la violència indiscriminada a partir de l’estudi del cas d’Hipercor i com es va mostrar als mitjans aquesta barbàrie”
“veure com es transmeten i retornen als mitjans els significats socials per a la definició de la violència terrorista i els rols dels diferents actors implicats en el conflicte”
‚ Familiaritzar-se amb el procés i el context de les fonts d’informació.
En el punt de la proposta d’investigació en que ens trobem no he accedit a les fonts d’informació disponibles. Desconeic la codificació dels documents ni si serà possible accedir-hi.
ƒ Adequar-se el format de documents, familiaritzar-se amb ells mitjançant una primera extracció de dades.
„ Crear una llista d’ítems o categories variables que guiï la recopilació de dades en forma de primer esborrany de protocol.
… Testejar el primer protocol de recopilació de dades
† A la revisió del protocol s’afegiran document suplementaris per evitar l’acomodació a una preselecció.
‡ Cercar una justificació per la mostra i seleccionar els documents
ˆ Recopilació de dades. Anar adequant la codificació a les dades que vagin emergent.
‰ Refinar la base de dades obtinguda, posant el comú els codis de registre.
Š Comprar “extrems” i “diferències claus” dins de cadascuna de les categories. Començar a redactar resums.
Comparar els sumaris
‚ Integrar els elements trobats amb les interpretacions i els conceptes claus.
Pretenc que el protocol a desenvolupar permeti abordar i fer emergir tant aspectes vinculats al significat social dels objectes claus ―incloent els valors iconogràfics[18] de la producció audiovisual― en la comprensió del fenomen terrorisme a Espanya sobre els fets d’Hipercor, com vincular aquests significats o rols a qüestions de producció periodística.
Tal i com apunta Altheide a la seva proposta metodològica el protocol de recopilació de dades s’ha d’anar perfeccionant a mesura que el realitza tant la recopilació de documents, l’anàlisi i la codificació posterior. Amb tot, sí que és necessari partir d’unes variables inicials convertides en protocol d’obtenció i codificació que, insisteixo, s’anirà perfeccionant durant la recopilació.
Mitjançant el buidatge i la codificació de l’anàlisi documental buscaré els rols amb que apareixen:
La banda armada ETA, com a organització que comunica externament mitjançant el terrorisme.
Les forces i cossos de l’estat, fins aleshores víctimes gairebé exclusives de la violència.
Els partits polítics a través de les estratègies de comunicació i els posicionaments ideològics.
L’empresa que pateix l’atemptat, amb una particular forma de comunicació de crisi. Tot i que el secret sumarial limita les possibilitats de comunicació estratègica.
Les víctimes de la violència terrorista, en aquest “salt qualitatiu” que realitza ETA.
Analitzaré el paper dels mitjans mitjançant tres variables de dades:
Fonts d’informació. Generalment concentrades en estaments oficials i els testimonis de les víctimes.
Dades de què informa. La variació d’un mitjà a un altre, amb la priorització d’unes o d’altres dades informatives.
Format amb què informa. Tot i que textos acadèmics previs[19] posin en entredit la independència entre textos d’opinió i textos informatius als diaris publicats en els dies posteriors.
Pel fet de trobar-nos en un punt molt primerenc en aquest proposta d’investigació, no m’és possible avançar més categories o variables per la realització d’un anàlisi de contingut.
En darrer terme, voldria ser capaç d’abordar la forma com els mitjans de comunicació van contribuir perquè l’atemptat d’Hipercor es convertís culturalment en una nova forma de terrorisme que, tal i com diu la definició de la enciclopèdia britànica, “controbueix a extendre el sentiment de por generalitzada”. En el mateix sentit s’expresa David Altheide amb la sentència que empraré per tancar aquest explicació:
Fear as a perspective is expanding in social life as it plays a larger role in our public discourse and language. Shared social identities that incorporate fear as part of views of everyday life are emerging. Social change involves communications technology, processes, uses, and styles. Both classicists and symbolic integrationists suggest that ultimately new habits and routines appear. (Alteide, 2002. p. 7)
Bibliografia bàsica consultada
ALTHEIDE, David L., Qualitative Media Analysis. Newbury Park, CA: Sage. 1996
— Creating Fear. News and the constructions of crisis. Aldine de Gruyter a division of Walter de Gruyter Inc., New York, 2002.
ALTHEIDE, David L. and SNOW, Robert, Media Worlds in the Postjournalism Era, Aldine Transaction, 1991
Arno, Andrew. The news media in national and international conflict, London, Westviews Press, 1984
BATISTA, Antoni. Terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETA. Edicions de
CAC. “Consideracions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament televisiu de l’atemptat de Madrid del dia 11 de març de 2004 i dels esdeveniments posteriors fins les eleccions del dia
DAVENPORT SYPHER, Beberly. Case studies in organizational communication. The Guilford Press. New York, 1990. P. 3
LAWRENCE, P.R. (1953) “The preparations of case material”. In K. Andrews (Ed.), The case method of teaching human relations and administration (pp. 215-224) Cabrige, MA:Harvard University Press.
Rodrigo Alsina, Miquel, Los Medios de comunicación ante el terrorismo, Icaria, Barcelona, 1991
ROJAS MARCOS, Luis. Las semillas de la violencia. Espasa Calpe, Madrid, 1995
YIN, R.K. (1984), Case study research: Design and method. Newbury Park, CA: Sage
[1] Batista, Antoni. Terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETA. Edicions de
[2] ABC (22/06/1978)
[3] DAVENPORT SYPHER, Beberly. Case studies in organizational communication. The Guilford Press. New York, 1990. P 1-12 i YIN, R.K. (1984), Case study research: Design and method. Newbury Park, CA: Sage
[4] ALTHEIDE, David L., Qualitative Media Analysis. Newbury Park, CA: Sage. 1996
[5] Op.Cit. Altheide, 1996
[6] Op.Cit. Batista, 1997
[7] La sentència inculparà també a Josefina Ernaga, membre del Comando Barcelona, que físicament aquell dia no va intervenir en la fabricació i col·locació del cotxe bomba.
[8] Un aspecte molt controvertit de les primeres hores posteriors a l’atemptat va ser l’actuació del portaveu dels propietaris del centre comercial. Només tres diaris van explicar que El Corte Inglés era el propietari dels magatzems Hipercor; a més, en aquell moment, es va intentar negar que la centraleta del centre comercial hagués rebut cap trucada
[9] «Pel que fa al tractament informatiu de la tragèdia el Consell ha de manifestar que,efectivament, durant la primera hora o les primeres connexions pot resultar difícil compatibilitzar adequadament la urgència informativa, la manca de dades i el respecte estricte pels drets de les víctimes i els seus familiars. Però quan un operador pren la decisió de suprimir la graella de programació prevista i enceta
una programació especial, basada en el directe, assumeix la responsabilitat de poder respondre a les exigències que la seva decisió comporta. Això vol dir que ha de garantir que disposa dels recursos i de les persones adequadament especialitzades, que no incorreran en estratègies de sobreatenció o
d’espectacularització gratuïta, que no proporcionaran imatges o informacions rutinàries o supèrflues, o que puguin lesionar la privadesa de les persones directament o indirectament afectades. Que no incomodaran les víctimes, que no proporcionaran primers plans o plans curts de persones ferides o en situació de patiment, ni imatges de víctimes mortes o de fèretres. Que, en qualsevol cas, no es reiterarà l’emissió d’aquelles imatges. Que els materials d’arxiu, o que no són en directe, o aquells proporcionats per videoafeccionats o de qualsevol altre origen aniran convenientment referenciats. Que es farà sempre un esment clar de les fonts i que les informacions proporcionades seran sempre contrastades i
provades, evitant qualsevol mena d’especulació, de conjectura, de prejudici, o de projecció de sospita o atribució no provada de culpabilitat.» CAC. “Consideracions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament televisiu de l’atemptat de Madrid del dia 11 de març de 2004 i dels esdeveniments posteriors fins les eleccions del dia
[10] Op.Cit. Batista, 1997
[11] Delaney, Paul. “Spain fear bombing may herald an incrase in terrorist attacks”, THE NEW YORK TIMES, June 23, 1987.
[12] Durant els anys 90 del segle passat, aquest autor i d’altres van defensar la presència de la por com un dels trets claus en la construcció social dels Estats Units, assenyalant un continu temporal de la presència predominant d’aquests constructs. (GLASSNER,1999; FUREDI, 1997; HILLMAN, ADAMS & WHITELEG, 1990)
[13] “La noticiabilitat de la tragèdia i l’efecte persuasiu dels mcm té un rèdit utilitari quasi immediat que fa que, a partir de la informació i dels procés empàtic, la conseqüència personal del « jo també puc ser víctima », el receptor modifiqui també els seus hàbits socials”. Batista, 1997, P.96
[14] Citats anteriorment―p.3, l.19-24― i on hem d’afegir també les víctimes de la violència terrorista.
[15] Lawrence, P.R. (1953) “The preparations of case material”. In K. Andrews (Ed.), The case method of teaching human relations and administration (pp. 215-224) Cabrige, MA:Harvard University Press.
[16] DAVENPORT SYPHER, Beberly. Case studies in organizational communication. The Guilford Press. New York, 1990. P. 3
[17] Yin, R.K. (1984), Case study research: Design and method.
[18] Entenent-los com a símbols que representen idees complexes.
[19] Op.Cit. Batista, 1997
